SETMANA 4
El capítol II del llibre "Pedagogia de l'oprimit"(1968) de l'educador brasiler Paulo Freire, aporta coneixements i reflexions sobre les relacions entre aquell/a que ensenya i aquell/a que aprén, i la relació entre tots dos amb el sistema actual d'educació i ordenament social i polític.
S'arriba a conclusions com les següents:
- La relació entre educador/a i educant/a és desigual. Existeixen diferències en els rols, on el/la primer/a exerceix poder sobre el/la segon/a, pel fet que no es produeix una relació de reciprocitat o feedback, sinó que la persona que ensenya decideix què, com i quan s'aprén.
- Aquesta educació de caràcter tradicional es basa en "l'ensenyament bancari", és a dir, en una funció depositadora i arxivadora que no consisteix a "aprendre a fer" ni "entendre per què es fa" sinó a "memoritzar com fer-ho".
- El sistema social, tal com es coneix, és un reflex d'aquest tipus d'aprenentatge. Les relacions d'opressió laboral, política, social i econòmica estan estretament relacionats amb el sistema educatiu, ja que tots dos es retroalimenten.
- Sense un sistema educatiu que "t'ensenye a pensar" i a aprendre, és difícil que la resta d'ordenament social canvie, però no impossible: "Cap ordre opressor suportaria que els oprimits començaren a dir: Per què?" (P. Freire, "Pedagogia de l'oprimit").
Aprofundint més en el treball de Paulo Freire després de veure el vídeo de la plataforma YouTube: "Paulo Freire Serie Mestres d'Amèrica Llatina", s'observa com des del seu treball educatiu ha intentat sempre fomentar la participació crítica de la societat, i per a això, ha acompanyat a individus en la conscienciació dels seus problemes en àmbits com l'educatiu, el familiar, el laboral, etc., per a després crear un interés de canvi en ells. És el que l'autor diu Educació Problematitzadora, i és l'oposat a l'Educació Bancària.
Durant el Moviment cultural popular (1960) va fomentar l'alfabetització com una "arma política" contra la "Cultura del silenci" (quan llegir i escriure tenen utilitat directa per a solucionar problemes, es converteix en més atractiva i fàcil que només ajuntar síl·labes sense significat).
Finalment, i per a diluir el problema de rols desiguals entre participants en el procés d'aprenentatge, es fomenta l'educació dialògica, basada en en el diàleg i en el coneixement recíproc, amb l'adaptació de l'educador/a a la realitat individual de cada grup o persona.
Totes aquestes competències han d'estar presents en la nostra disciplina, Treball Social, ja que una part fonamental de la professió és l'educació.
Es tracta de saber transmetre informació, idees i problemes de la manera més pròxima i concisa possible, de generar capacitats en les persones perquè puguen expressar els seus problemes, necessitats i punts de vista, que siguen capaces de fonamentar els seus arguments, i de resoldre les seues situacions amb autonomia i caràcter emancipador.
En resum, es tracta que es fomente un tipus de ciutadania autònoma i conscient de les seues circumstàncies i les solucions o canvis possibles d'aquestes.
D'altra banda, i a nivell comunitari, s'està fomentant el concepte de "Ciutat Educadora", que extrapola l'educació a tot l'espai social de la comunitat, no solament a l'àmbit escolar. Alguns exemples són el carril bici (no solament s'està creant un espai físic, sinó que s'estan promovent els valors de sostenibilitat).
Com a reflexió, el Treball Social és una disciplina on la llibertat ha d'estar molt present, i amb la burocratització i gestions administratives aquesta tasca fonamental pot quedar amagada. Cal plantejar un model de Treball Social que pose les perspectives a la comunitat (encara que treballe en l'àmbit individual o de grups), perquè d'aquesta manera s'aconseguirà transmetre els ideals d'autonomia, participació activa (en el propi canvi i en el canvi de la comunitat), la llibertat (decidir si canviar o no, i com fer-ho).
Un exemple d'això podria ser el descrit a la pel·lícula "La visitadora de cárceles" on Concepción Arenal dóna les ferramentes a les dones preses (que no havien tingut cap oportunitat de millora perquè no se les havia donat) i elles decideixen lliurement.
Com a reflexió, el Treball Social és una disciplina on la llibertat ha d'estar molt present, i amb la burocratització i gestions administratives aquesta tasca fonamental pot quedar amagada. Cal plantejar un model de Treball Social que pose les perspectives a la comunitat (encara que treballe en l'àmbit individual o de grups), perquè d'aquesta manera s'aconseguirà transmetre els ideals d'autonomia, participació activa (en el propi canvi i en el canvi de la comunitat), la llibertat (decidir si canviar o no, i com fer-ho).
Un exemple d'això podria ser el descrit a la pel·lícula "La visitadora de cárceles" on Concepción Arenal dóna les ferramentes a les dones preses (que no havien tingut cap oportunitat de millora perquè no se les havia donat) i elles decideixen lliurement.
Alba García-Consuegra Sarmiento
2n A Treball Social
Universitat de València
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada